Comparteix això:

Tinc poc a reflexionar. Demà serà un dia especial. Com a valencià que sóc, no mai he votat a Catalunya, però després de viure quasi 4 anys ací i haver començat a fer arrels, aquestes seran les primeres eleccions que podré votar al Parlament català. Tinc la mateixa il·lusió que quan vaig votar per primera vegada a Xàtiva. Ara, si de cas, s’afegeix també el fet que aquestes són les eleccions més importants de Catalunya des de la restauració de l’autogovern català el 1980.
Si no visquera a Catalunya, i estiguera a Xàtiva, estaria molt interessat en veure què passarà demà i tindria enveja dels catalans que sí poden votar. Enveja perquè també voldria participar i col·laborar en el procés cap a la independència de Catalunya. Tindria la sensació que en aquestes eleccions es juga el futur dels catalans del Principat però també el futur dels patriotes valencians, balears i rossellonesos que tenim com a referència un terrritori que va des del Canigó fins més enllà del Palmeral d’Elx.
I per circumstàncies de la vida, podré votar i ajudar a donar el segon pas cap a la llibertat del poble català.
Els qui no hem viscut la transició és la primera oportunitat de viure la història en majúscules, i no em pense perdre cap detall.

El 9 d’Octubre dels altres valencians

Hui és 9 d’Octubre, diada nacional del País Valencià, 773 anys de l’entrada del rei Jaume I el Conqueridor a la ciutat de València, futur cap i casal del Regne de València.

Enguany la diada té un context particular, apart d’estar vivint en carn pròpia l’abast de la crisi, tenim a la cantonada unes eleccions generals. Per això, em sume al missatge que va llançar al seu blog Enric Nomdedéu, enguany el 9 d’Octubre cau el 20 de Novembre.

Hui assistirem a una espècie de concurs públic on la casta dels polítics jugaran a ser els més valencians i valencianistes, encara que no sàpiguen ni dir bon dia, això però són banalitats. Aquesta falsa i coent “valencianitis” els durarà un dia, el 10 d’Octubre es trauran el disfraç valencianista i tornaran a ser els provincianistes de sempre.

El 9 d’Octubre però, per a altres valencians, els identifica a una altra manera de ser i pensar-se com a valencians. El 9 d’Octubre els connecta amb la història, amb una història que els parla dels seus orígens, d’una manera de ser sui generis, que els diferencia respecte els altres pobles.

Per a una part dels valencians, ser valencià és important, viure i comportar-se com valencians cada dia de l’any.
Valencians que no els cal ensenyar senyeres, i demostrar que la seua és la més gran. Les senyeres i els símbols es porten al cor i es demostren en el quefer diari.

D’ací un mes, els valencians anirem a votar, i els valencians no provincians, els altres valencians que els volen muts i a la gàbia, aleshores hauran de pensar per un moment que aquell 20-N continua sent 9 d’Octubre,  i com a valencians demostrar-ho a l’urna, i votar a un dels seus, a un patriota com ells, a un patriota amb compromís.

tbure

Camps: “Me voy pero te juro que mañana volveré”

El senyor Burns, ai!! el senyor Camps volia dir, deixarà de ser president dels valencians en els propers dies. Ens deixarà desemparats. Segur que ha sigut una decisió que li ha costat molt de prendre.

De tota manera, tots els seus votants poden tenir el consol que Paco, com li agrada anomenar-lo Rajoy, en una anys pot tornar a la política en marxa triomfal. De fet, en el discurs d’acomiadament del “deshonorable” president, no va haver rastre de reconeixement de cap culpa, ni cap intenció de demanar perdó als valencians per ser un fidel servent de la mentida.

Camps no se’n va, es retira temporalment, i molt malament hauria d’anar el procés judicial per a què no tornara. Camps no ha perdut les eleccions, és una assegurança per a què el PP traga uns bons resultats en València, i Rajoy no podia tallar-li el cap perquè podia haver sigut pitjor el remei que la enfermetat. Rajoy havia de pactar amb Camps una solució salomònica, i així ha sigut.

Camps dimiteix, no entorpeix la carrera d’ase de Rajoy a la Moncloa (és l’únic que veu i li preocupa, les claus de la Moncloa), i a canvi, Rajoy li assegura que quan acabe el temporal judicial, el bon militant, bon president i millor persona, tindrà algun bon càrrec en el seu govern. I el bon venedor de fum, el president cartó-pedra que hem tingut els valencians, haurà pensat, millor això que pagar i tenir antecedents…no siga cosa que algú em torne a regalar un tratge.

Després d’arribar a aquest acord, no costa imaginar-nos a “l’honest” Camps cantant-li al de los “hilillos de plastilina”: Me voy pero te juro que mañana volveré.

Els primers dies després del 25 de juny de 1978

Com ha quedat ben clar durant aquestos dies, aquesta setmana ha sigut la de la ressaca de les eleccions del passat 22 de maig. Poques sorpreses han hagut. Al meu país, València, bàsicament continuen guanyant els de sempre i  perdent un poc més els qui sempre perden.

Però, en aquesta ocasió ha passat alguna cosa diferent, un grup de gent que estaven acostumats a no tenir representació a les Corts, mira per on, han aconseguit 6 diputats.

Sembla que això no importa perquè les majories les continua tenint el de sempre, i potser és cert que continuaran amb la seua manera de fer les coses: vaja, el ordeno y mando!! Però hi ha algun run run de fons que ja indica que alguna cosa ha canviat. No al país, clar, això seria excessiu, però si en el discurs del valencianisme polític. Un exemple d’això, és l’entrevista que li van fer a Enric Morera a Ràdio 9 el 25 de maig. Ací vos la deixe.

Entrevista a Enric Morera

Des de 1983, el nacionalisme valencià no havia entrat pel seu propi peu a les Corts, i el 2011 ho ha aconseguit. Ha canviat la societat valenciana, és més nacionalista ara que fa uns anys? No crec, de fet els indicadors fan pensar en el contrari. Potser caldria pensar en què s’ha adequat el discurs del valencianisme als temps actuals, i sobretot, s’ha sabut vendre el producte.

Però no volia desviar-me del que volia explicar sobre el canvi del discurs del valencianisme. Aquestos dies hem tingut diverses mostres. El canvi és la superació de la resignació, d’anar a contracorrent, i sent xicotet, pensar també com un grup petit, d’anar a la marxa i creure’s insignificant.

I aquest discurs li ha anat la mar de bé durant 30 anys al PSPV, que amb les crides del vot útil es complementava amb la manera de ser del nacionalisme valencià. Però ara les coses han canviat, no ha funcionat el vot útil, i el valencianisme amb gent provinent d’altres móns, sobretot de l’esquerra, han redefinit la política del valencianisme, els ha posat un somriure i els ha donat molt bons resultats.

El 25 de Juny de 1978, els socialistes celebraven a la ciutat de València un acte d’unitat socialista, amb el que el PSP, el PSPV i el PSOE s’unien en un sol partit, el PSPV-PSOE. Des d’aquell moment, quedava inaugurat i legitimat la crida al vot útil dels nacionalistes del País Valencià per als socialistes valencians. Encara que molta gent d’aquell PSPV no s’integrés a aquell PSPV-PSOE, no importava, la imatge i el discurs que aquesta jugada política feia nàixer anava a fer més difícil la vida política d’aquells valencianistes que havien optat per crear nous partits nacionalistes.

Doncs bé, la travessia del desert s’ha acabat. El valencianisme polític ha eixit del túnel, i ha canviat la seua història. El dilluns, 23 de maig, vam passar pàgina al 25 de juny de 1978.