Fa uns pocs dies que he acabat de llegir el llibre Córrer, escrit per Jean Echenoz i publicat per la xicoteta editorial Raig Verd. Llibre breu, no arriba a les 150 pàgines, són suficients per fer un recorregut per la vida d’Emil Zátopek. El llibre comença amb l’alliberament de Txecoslovàquia pels comunistes i de com Zátopek es va veure de sobte corrent, pràcticament sense voler-ho. Autodidacta en la seua manera de córrer va aconseguir ser el rival a batre en el fons i mig fons de l’atletisme mundial durant els darrers anys 40 i dècada dels 50 del segle XX. Aquestos èxits van propiciar pas a pas una escalada professional de Zátopek en l’exèrcit txec i esdevenir un símbol de propaganda per al comunisme.
De tota manera la descripció que Echenoz fa de la manera de córrer de l’atleta és el que més m’ha cridat l’atenció. Conseqüencia del seu propi entrenament, corria exhibint un esforç descomunal, sense cap llicència per l’estètica, tot el cos, cara, braços i cames estaven a mercé de la resistència i la velocitat. Aquest estil li va causar algunes crítiques en els seus inicis, però l’eficiència que Zátopek aconseguia amb aquest sistema les va fer silenciar, fins al punt que la gent disfrutava veient les guanyotes i senyals d’esforç que es dibuixaven el rostre de l’atleta mentre corria.
Realment devia desconcertar als seus rivals quan feia aquelles cares, apretant els dents i semblant que anava al límit de les seues forces. Res més lluny de la realitat, la progressió i l’acceleració en el darrer tram de les carreres deixava als seus rivals fora de joc. Un bon exemple és la final dels 5000 metres de les Olimpíades d’Hèlsinki el 1952.
Encara que Zátopek, com explica Echenoz, va tenir durant alguns anys restringides les seues eixides de Txecoslovàquia per participar en trobades d’atletisme fora dels països de l’òrbita comunista, va participar, ja al final de la seua carrera professional, el 1958, en la cursa de San Sebastià.
Temps mort 