Córrer, una biografia d’Emil Zátopek

Fa uns pocs dies que he acabat de llegir el llibre Córrer, escrit per Jean Echenoz i publicat per la xicoteta editorial Raig Verd. Llibre breu, no arriba a les 150 pàgines, són suficients per fer un recorregut per la vida d’Emil Zátopek. El llibre comença amb l’alliberament de Txecoslovàquia pels comunistes i de com Zátopek es va veure de sobte corrent, pràcticament sense voler-ho. Autodidacta en la seua manera de córrer va aconseguir ser el rival a batre en el fons i mig fons de l’atletisme mundial durant els darrers anys 40 i dècada dels 50 del segle XX. Aquestos èxits van propiciar pas a pas una escalada professional de Zátopek en l’exèrcit txec i esdevenir un símbol de propaganda per al comunisme.

De tota manera la descripció que Echenoz fa de la manera de córrer de l’atleta és el que més m’ha cridat l’atenció. Conseqüencia del seu propi entrenament, corria exhibint un esforç descomunal, sense cap llicència per l’estètica, tot el cos, cara, braços i cames estaven a mercé de la resistència i la velocitat. Aquest estil li va causar algunes crítiques en els seus inicis, però l’eficiència que Zátopek aconseguia amb aquest sistema les va fer silenciar, fins al punt que la gent disfrutava veient les guanyotes i senyals d’esforç que es dibuixaven el rostre de l’atleta mentre corria.

Realment devia desconcertar als seus rivals quan feia aquelles cares, apretant els dents i semblant que anava al límit de les seues forces. Res més lluny de la realitat, la progressió i l’acceleració en el darrer tram de les carreres deixava als seus rivals fora de joc. Un bon exemple és la final dels 5000 metres de les Olimpíades d’Hèlsinki el 1952.

Encara que Zátopek, com explica Echenoz, va tenir durant alguns anys restringides les seues eixides de Txecoslovàquia per participar en trobades d’atletisme fora dels països de l’òrbita comunista, va participar, ja al final de la seua carrera professional, el 1958, en la cursa de San Sebastià.

Abril 74

Hui fa 40 anys de la Revolta dels clavells a Portugal. Un país tan a prop de nosaltres a nivell cultural, geogràfic i històric i alhora prou desconegut va ser capaç de posar fi a la dictadura més llarga d’Europa occidental gràcies a una revolta pacífica dirigida pels seus militars. Un exemple per als demòcrates de l’altra banda de la ratlla i una glopada d’optimisme per acabar amb la dictadura de Franco que en aquells moments mostrava una mala salut de ferro. Lluís Llach va compondre una de les seues cançons sobre aquest esdeveniment

Està prohibit prohibir

Felipe González hui ha dit la seua sobre la situació política de Catalunya respecte Espanya. Ha sigut molt taxatiu. Ha dit que la independència de Catalunya és impossible. I, ja està? No ben bé, ha continuat diguent que la lluita per un impossible pot acabar provocant una fractura social que pot tardar uns 30 o 40 anys en tancar-se. I sí, sembla que ahí ja ha descansat. No està gens malament.

Com que el senyor González no té formació d’historiador, no li ho tindrem en compte. Perquè a nivell històric és mentida el que ha dit, una tonteria que no aguanta el mínim anàlisi històric. Era impossible que caiguès l’Imperi Romà? I l’Antic Règim? Els seus contemporanis haguessin posat la mà al foc mentres afirmaven que de cap de les maneres, que era impossible que aquells imperis i models de societat acabarien…com tots els altres, desapareixent. I després vindrien altres reis, altres imperis, revolucions, algunes liberals i nacionals, altres comunistes, i es trencarien els imperis, i apareixerien nous estats…i així fins el diu de hui. No hi ha cap raó per pensar que els límits territorials ja no es tocaran mai més, és a dir, que el mapa d’Europa ja ha quedat definitivament establert, i ja no es pot tocar. Aquest és el bo, el definitiu. 

Per altra banda, si que em sorprén que el senyor González, sent un socialista rellevant, diga aquestes coses. Ell, que representa un partit que diu representar el progrés i la modernitat, diu que un procés històric, impulsat per un nodrida part de la societat civil de Catalunya, és impossible que arribe a bon port. Este home entèn el què ha dit? Ha dit que la voluntat de més d’1 milió de persones no només no es pot realitzar, sinó que no es pot ni expressar en les urnes per saber si és o no majoritari. A mi em perdonaran els gurús del socialisme i l’esquerra però aquesta manera de pensar és retrògada (ha quedat clar abans). En el meu poble li diguen simplement, carcamal.

González està vell, el seu pensament és conservador. Em pregunte què va pensar González dels fets del Maig del 68 en aquell moment, quan encara era jove. Ho va veure de manera empàtica? O es va mantenir al marge d’aquell moviment social que damanava l’impossible?

Vergonya darrere una bandera

Esta setmana he sigut testimoni d’una coincidència protagonitzada per dues persones militants al PP, una regidora a l’ajuntament de Vidreres (Girona) i l’altra membre de la direcció del PP de Xàtiva (València).

El regidor va comparar la política informativa de l’ajuntament amb el nazisme, en quan a què limiten l’accés d’ell als mitjans de comunicació. El regidor comentava que els mitjans “només” donaven notícies sobre els grups polítics que dirigeixen l’ajuntament. Mentre que ell no apareixia en cap mitjà. La conseqüència d’això és ben evident, l’ajuntament és nazi, i es va quedar tan ample el personatge.

El segon cas, ha sigut l’aparició d’una fotografia d’un militant del PP amb un grup de gent amb banderes feixistes amb salutacions ad hoc incloses. La reacció de part d’ell ha sigut de la màxima ingenuïtat: com que estava darrere les banderes no sabia que eren de caire feixista…I què ha dit el partit? Doncs que no li ho tingam en compte, perquè es tracta d’una persona inexperta. En el millor dels casos, ja sabem tots com són d’ingenus els militants del PP, i en els pitjors, tracten a la ciutadania com si fórem tots igual d’idiotes que els militants del PP.

En fi, vegent per on circula el nivell ètic i intel·lectual dels militants del PP, he recordat una columna que va escriure l’historiador Jordi Creus el passat mes d’Abril a l’Ara, arran les declaracions de la senyora Cospedal on comparava el moviment contra els desnonaments amb el nazisme. Si tingueren una mica de dignitat no utilitzarien el nazisme per fer política, si tingueren un poc de vergonya no l’utilitzarien perquè ells són els fills polítics dels aliats amb Hitler i si tingueren alguna inquietud llegirien una miqueta més per no per el pena. 

 

 

Imatge

La (re)lectura contínua de Fuster

El programa un País de llibre dedica un capítol a parlar sobre l’assagista Joan Fuster. L’excusa és el llibre de l’historiador Pau Viciano. Encara que el programa és de divulgació i no té una intenció acadèmica, algunes afirmacions de Viciano entreveuen el debat historiogràfic que hi ha sobre la interpretació i narrativa que Fuster establí sobre el País Valencià pel que fa a la seua identitat nacional.
Reviosionistes, crítics, doctrinals, dogmàtics…són alguns dels adjectius que Viciano diu, contestant les preguntes del que podria semblar un innocent Eugeni Alemany. Res més lluny de la realitat. La introducció del mateix periodista deixa ben clar el lloc, polèmic, que ocupa Fuster en l’imaginari col·lectiu.
Ara, caldria esperar una segona part a aquest capítol on es parlès amb l’altre “bàndol” d’aquest debat. El llibre: Una singularitat amarga, l’autor: Ferran Archilés.

Declaración de soberanía del pueblo español

El pueblo español, a lo largo de su historia, ha manifestado democráticamente la voluntad de gobernarse, con el objectivo de mejorar el progreso, el bienestar i la igualdad de oportunidades de toda la ciudadanía, y para reforzar la cultura propia y su identidad colectiva.

De acuerdo con la voluntad expresada democráticamente por parte del pueblo español, el Congreso de los diputados acuerda iniciar el proceso para hacer efectivo el derecho a decidir para que los ciudadanos y ciudadanas de España puedan decidir su futuro político colectivo, de acuerdo a los principios siguientes:

Soberanía: El pueblo español tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano.

Legitimidad democrática: El proceso de ejercicio del derecho a decidir será escrupulosamente democrático, garantizando especialmente la pluralidad de opciones i el respeto a todas ellas, a través de la deliberación y el diálogo en el seno de la sociedad española, con el objetivo que el pronunciamiento que resulte sea la expresión mayoritaria de la voluntad popular, que será el garante fundamental del derecho a decidir.

Transparencia: Se facilitarán todos los instrumentos necesarios para que el conjunto de la población y la sociedad civil española tenga toda la información y el conocimiento concreto para el ejercicio del derecho a decidir y se promueva su participación en el proceso.

Diálogo: Se dialogará y se negociará con el Estado Catalán, las instituciones europeas y el conjunto de la comunidad internacional.

Cohesión social: Se garantizará la cohesión social y territorial del país y la voluntad expresada en múltiples ocasiones para la sociedad española de mantener España como un solo pueblo.

Europeismo: Se defenderán y promoverán los principios fundacionales de la Unión Europea, particularmente los derechos fundamentales de los ciudadanos, la democracia, el compromiso con el estado del bienestar, la solidaridad entre los diferentes pueblos de Europa y la apuesta por el progreso económico, social y cultural.

Legalidad: Se utilizarán todos los marcos legales existentes para hacer efectivo el refuerzo democrático y el ejercicio del derecho a decidir.

Papel principal del Congreso: El Congreso como institución que representa al pueblo español, tiene un papel principal en este proceso i por tanto se habrán de acordar y concretar los mecanismos y las dinámicas de trabajo que garanticen este principio.

Participación: El Congreso de los diputados español y el Gobierno tienen que hacer partícipes activos de todo este proceso el mundo local, y el máximo de fuerzas políticas, agentes económicos y sociales, y entidades culturales y cívicas de nuestro país, y concretar los mecanismos que garanticen este principio.

El Congreso de los diputados anima al conjunto de ciudadanos y ciudadanas a ser activos y protagonistas de este proceso democrático de ejercicio del derecho a decidir del pueblo español.

Després de llegir el text es té la sensació d’estar llegint cap text antidemocràtic? Si aquesta declaració que utilitza els mots Espanya o espanyol és democràtica, per què no ho hauria de ser emprant les paraules Catalunya o català? Només es tracta d’anar-se acostumant, i quan la costum ja és costum esdevé una cosa normal. Quan arribe eixe moment, la versió original d’aquesta declaració semblarà fins i tot lògica.

Tinc poc a reflexionar. Demà serà un dia especial. Com a valencià que sóc, no mai he votat a Catalunya, però després de viure quasi 4 anys ací i haver començat a fer arrels, aquestes seran les primeres eleccions que podré votar al Parlament català. Tinc la mateixa il·lusió que quan vaig votar per primera vegada a Xàtiva. Ara, si de cas, s’afegeix també el fet que aquestes són les eleccions més importants de Catalunya des de la restauració de l’autogovern català el 1980.
Si no visquera a Catalunya, i estiguera a Xàtiva, estaria molt interessat en veure què passarà demà i tindria enveja dels catalans que sí poden votar. Enveja perquè també voldria participar i col·laborar en el procés cap a la independència de Catalunya. Tindria la sensació que en aquestes eleccions es juga el futur dels catalans del Principat però també el futur dels patriotes valencians, balears i rossellonesos que tenim com a referència un terrritori que va des del Canigó fins més enllà del Palmeral d’Elx.
I per circumstàncies de la vida, podré votar i ajudar a donar el segon pas cap a la llibertat del poble català.
Els qui no hem viscut la transició és la primera oportunitat de viure la història en majúscules, i no em pense perdre cap detall.