Declaración de soberanía del pueblo español

El pueblo español, a lo largo de su historia, ha manifestado democráticamente la voluntad de gobernarse, con el objectivo de mejorar el progreso, el bienestar i la igualdad de oportunidades de toda la ciudadanía, y para reforzar la cultura propia y su identidad colectiva.

De acuerdo con la voluntad expresada democráticamente por parte del pueblo español, el Congreso de los diputados acuerda iniciar el proceso para hacer efectivo el derecho a decidir para que los ciudadanos y ciudadanas de España puedan decidir su futuro político colectivo, de acuerdo a los principios siguientes:

Soberanía: El pueblo español tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano.

Legitimidad democrática: El proceso de ejercicio del derecho a decidir será escrupulosamente democrático, garantizando especialmente la pluralidad de opciones i el respeto a todas ellas, a través de la deliberación y el diálogo en el seno de la sociedad española, con el objetivo que el pronunciamiento que resulte sea la expresión mayoritaria de la voluntad popular, que será el garante fundamental del derecho a decidir.

Transparencia: Se facilitarán todos los instrumentos necesarios para que el conjunto de la población y la sociedad civil española tenga toda la información y el conocimiento concreto para el ejercicio del derecho a decidir y se promueva su participación en el proceso.

Diálogo: Se dialogará y se negociará con el Estado Catalán, las instituciones europeas y el conjunto de la comunidad internacional.

Cohesión social: Se garantizará la cohesión social y territorial del país y la voluntad expresada en múltiples ocasiones para la sociedad española de mantener España como un solo pueblo.

Europeismo: Se defenderán y promoverán los principios fundacionales de la Unión Europea, particularmente los derechos fundamentales de los ciudadanos, la democracia, el compromiso con el estado del bienestar, la solidaridad entre los diferentes pueblos de Europa y la apuesta por el progreso económico, social y cultural.

Legalidad: Se utilizarán todos los marcos legales existentes para hacer efectivo el refuerzo democrático y el ejercicio del derecho a decidir.

Papel principal del Congreso: El Congreso como institución que representa al pueblo español, tiene un papel principal en este proceso i por tanto se habrán de acordar y concretar los mecanismos y las dinámicas de trabajo que garanticen este principio.

Participación: El Congreso de los diputados español y el Gobierno tienen que hacer partícipes activos de todo este proceso el mundo local, y el máximo de fuerzas políticas, agentes económicos y sociales, y entidades culturales y cívicas de nuestro país, y concretar los mecanismos que garanticen este principio.

El Congreso de los diputados anima al conjunto de ciudadanos y ciudadanas a ser activos y protagonistas de este proceso democrático de ejercicio del derecho a decidir del pueblo español.

Després de llegir el text es té la sensació d’estar llegint cap text antidemocràtic? Si aquesta declaració que utilitza els mots Espanya o espanyol és democràtica, per què no ho hauria de ser emprant les paraules Catalunya o català? Només es tracta d’anar-se acostumant, i quan la costum ja és costum esdevé una cosa normal. Quan arribe eixe moment, la versió original d’aquesta declaració semblarà fins i tot lògica.

Etica i política

En els temps que corren actualment, de poca estabilitat laboral, de suïcidis per no poder pagar hipoteques mentre els bancs són salvats pel senyor de los “hilillos” i companyia, d’un sistema polític fals, basat en una cúpula ocupada pels qui tenen la llengua més desgastada de tant de llepar a qui toca quan toca, reconforta trobar veus que diuen que les coses poden ser d’una altra manera.

L’altre dia vaig veure l’entrevista a Teresa Forcades a Singulars, i em va tranquil·litzar veure que hi haja gent que parla amb un vocabulari diferent al de les persones, que diu les coses pel seu nom, que ho diu d’una manera segura, sense alçar la veu en cap moment.

No sé si les eleccions del mes que ve serviran per canviar la manera de fer política, però com a mínim si que podré dir amb el meu vot que no sóc com ells, que no vull ni m’agraden gent com Rajoy, Montoro, Aznar, Camacho “l’espantadora”o Rubalcaba “el poltrones”. Per això vull la independència, per poder anar pel món amb la felicitat de dir que esta tropa d’analfabets i mentiders no són del nostre país. Aleshores ens pendran més seriosament arreu.

 

Els primers dies després del 25 de juny de 1978

Com ha quedat ben clar durant aquestos dies, aquesta setmana ha sigut la de la ressaca de les eleccions del passat 22 de maig. Poques sorpreses han hagut. Al meu país, València, bàsicament continuen guanyant els de sempre i  perdent un poc més els qui sempre perden.

Però, en aquesta ocasió ha passat alguna cosa diferent, un grup de gent que estaven acostumats a no tenir representació a les Corts, mira per on, han aconseguit 6 diputats.

Sembla que això no importa perquè les majories les continua tenint el de sempre, i potser és cert que continuaran amb la seua manera de fer les coses: vaja, el ordeno y mando!! Però hi ha algun run run de fons que ja indica que alguna cosa ha canviat. No al país, clar, això seria excessiu, però si en el discurs del valencianisme polític. Un exemple d’això, és l’entrevista que li van fer a Enric Morera a Ràdio 9 el 25 de maig. Ací vos la deixe.

Entrevista a Enric Morera

Des de 1983, el nacionalisme valencià no havia entrat pel seu propi peu a les Corts, i el 2011 ho ha aconseguit. Ha canviat la societat valenciana, és més nacionalista ara que fa uns anys? No crec, de fet els indicadors fan pensar en el contrari. Potser caldria pensar en què s’ha adequat el discurs del valencianisme als temps actuals, i sobretot, s’ha sabut vendre el producte.

Però no volia desviar-me del que volia explicar sobre el canvi del discurs del valencianisme. Aquestos dies hem tingut diverses mostres. El canvi és la superació de la resignació, d’anar a contracorrent, i sent xicotet, pensar també com un grup petit, d’anar a la marxa i creure’s insignificant.

I aquest discurs li ha anat la mar de bé durant 30 anys al PSPV, que amb les crides del vot útil es complementava amb la manera de ser del nacionalisme valencià. Però ara les coses han canviat, no ha funcionat el vot útil, i el valencianisme amb gent provinent d’altres móns, sobretot de l’esquerra, han redefinit la política del valencianisme, els ha posat un somriure i els ha donat molt bons resultats.

El 25 de Juny de 1978, els socialistes celebraven a la ciutat de València un acte d’unitat socialista, amb el que el PSP, el PSPV i el PSOE s’unien en un sol partit, el PSPV-PSOE. Des d’aquell moment, quedava inaugurat i legitimat la crida al vot útil dels nacionalistes del País Valencià per als socialistes valencians. Encara que molta gent d’aquell PSPV no s’integrés a aquell PSPV-PSOE, no importava, la imatge i el discurs que aquesta jugada política feia nàixer anava a fer més difícil la vida política d’aquells valencianistes que havien optat per crear nous partits nacionalistes.

Doncs bé, la travessia del desert s’ha acabat. El valencianisme polític ha eixit del túnel, i ha canviat la seua història. El dilluns, 23 de maig, vam passar pàgina al 25 de juny de 1978.