Vergonya darrere una bandera

Esta setmana he sigut testimoni d’una coincidència protagonitzada per dues persones militants al PP, una regidora a l’ajuntament de Vidreres (Girona) i l’altra membre de la direcció del PP de Xàtiva (València).

El regidor va comparar la política informativa de l’ajuntament amb el nazisme, en quan a què limiten l’accés d’ell als mitjans de comunicació. El regidor comentava que els mitjans “només” donaven notícies sobre els grups polítics que dirigeixen l’ajuntament. Mentre que ell no apareixia en cap mitjà. La conseqüència d’això és ben evident, l’ajuntament és nazi, i es va quedar tan ample el personatge.

El segon cas, ha sigut l’aparició d’una fotografia d’un militant del PP amb un grup de gent amb banderes feixistes amb salutacions ad hoc incloses. La reacció de part d’ell ha sigut de la màxima ingenuïtat: com que estava darrere les banderes no sabia que eren de caire feixista…I què ha dit el partit? Doncs que no li ho tingam en compte, perquè es tracta d’una persona inexperta. En el millor dels casos, ja sabem tots com són d’ingenus els militants del PP, i en els pitjors, tracten a la ciutadania com si fórem tots igual d’idiotes que els militants del PP.

En fi, vegent per on circula el nivell ètic i intel·lectual dels militants del PP, he recordat una columna que va escriure l’historiador Jordi Creus el passat mes d’Abril a l’Ara, arran les declaracions de la senyora Cospedal on comparava el moviment contra els desnonaments amb el nazisme. Si tingueren una mica de dignitat no utilitzarien el nazisme per fer política, si tingueren un poc de vergonya no l’utilitzarien perquè ells són els fills polítics dels aliats amb Hitler i si tingueren alguna inquietud llegirien una miqueta més per no per el pena. 

 

 

Imatge

Anuncis

Camps: “Me voy pero te juro que mañana volveré”

El senyor Burns, ai!! el senyor Camps volia dir, deixarà de ser president dels valencians en els propers dies. Ens deixarà desemparats. Segur que ha sigut una decisió que li ha costat molt de prendre.

De tota manera, tots els seus votants poden tenir el consol que Paco, com li agrada anomenar-lo Rajoy, en una anys pot tornar a la política en marxa triomfal. De fet, en el discurs d’acomiadament del “deshonorable” president, no va haver rastre de reconeixement de cap culpa, ni cap intenció de demanar perdó als valencians per ser un fidel servent de la mentida.

Camps no se’n va, es retira temporalment, i molt malament hauria d’anar el procés judicial per a què no tornara. Camps no ha perdut les eleccions, és una assegurança per a què el PP traga uns bons resultats en València, i Rajoy no podia tallar-li el cap perquè podia haver sigut pitjor el remei que la enfermetat. Rajoy havia de pactar amb Camps una solució salomònica, i així ha sigut.

Camps dimiteix, no entorpeix la carrera d’ase de Rajoy a la Moncloa (és l’únic que veu i li preocupa, les claus de la Moncloa), i a canvi, Rajoy li assegura que quan acabe el temporal judicial, el bon militant, bon president i millor persona, tindrà algun bon càrrec en el seu govern. I el bon venedor de fum, el president cartó-pedra que hem tingut els valencians, haurà pensat, millor això que pagar i tenir antecedents…no siga cosa que algú em torne a regalar un tratge.

Després d’arribar a aquest acord, no costa imaginar-nos a “l’honest” Camps cantant-li al de los “hilillos de plastilina”: Me voy pero te juro que mañana volveré.