Està prohibit prohibir

Felipe González hui ha dit la seua sobre la situació política de Catalunya respecte Espanya. Ha sigut molt taxatiu. Ha dit que la independència de Catalunya és impossible. I, ja està? No ben bé, ha continuat diguent que la lluita per un impossible pot acabar provocant una fractura social que pot tardar uns 30 o 40 anys en tancar-se. I sí, sembla que ahí ja ha descansat. No està gens malament.

Com que el senyor González no té formació d’historiador, no li ho tindrem en compte. Perquè a nivell històric és mentida el que ha dit, una tonteria que no aguanta el mínim anàlisi històric. Era impossible que caiguès l’Imperi Romà? I l’Antic Règim? Els seus contemporanis haguessin posat la mà al foc mentres afirmaven que de cap de les maneres, que era impossible que aquells imperis i models de societat acabarien…com tots els altres, desapareixent. I després vindrien altres reis, altres imperis, revolucions, algunes liberals i nacionals, altres comunistes, i es trencarien els imperis, i apareixerien nous estats…i així fins el diu de hui. No hi ha cap raó per pensar que els límits territorials ja no es tocaran mai més, és a dir, que el mapa d’Europa ja ha quedat definitivament establert, i ja no es pot tocar. Aquest és el bo, el definitiu. 

Per altra banda, si que em sorprén que el senyor González, sent un socialista rellevant, diga aquestes coses. Ell, que representa un partit que diu representar el progrés i la modernitat, diu que un procés històric, impulsat per un nodrida part de la societat civil de Catalunya, és impossible que arribe a bon port. Este home entèn el què ha dit? Ha dit que la voluntat de més d’1 milió de persones no només no es pot realitzar, sinó que no es pot ni expressar en les urnes per saber si és o no majoritari. A mi em perdonaran els gurús del socialisme i l’esquerra però aquesta manera de pensar és retrògada (ha quedat clar abans). En el meu poble li diguen simplement, carcamal.

González està vell, el seu pensament és conservador. Em pregunte què va pensar González dels fets del Maig del 68 en aquell moment, quan encara era jove. Ho va veure de manera empàtica? O es va mantenir al marge d’aquell moviment social que damanava l’impossible?

Declaración de soberanía del pueblo español

El pueblo español, a lo largo de su historia, ha manifestado democráticamente la voluntad de gobernarse, con el objectivo de mejorar el progreso, el bienestar i la igualdad de oportunidades de toda la ciudadanía, y para reforzar la cultura propia y su identidad colectiva.

De acuerdo con la voluntad expresada democráticamente por parte del pueblo español, el Congreso de los diputados acuerda iniciar el proceso para hacer efectivo el derecho a decidir para que los ciudadanos y ciudadanas de España puedan decidir su futuro político colectivo, de acuerdo a los principios siguientes:

Soberanía: El pueblo español tiene, por razones de legitimidad democrática, carácter de sujeto político y jurídico soberano.

Legitimidad democrática: El proceso de ejercicio del derecho a decidir será escrupulosamente democrático, garantizando especialmente la pluralidad de opciones i el respeto a todas ellas, a través de la deliberación y el diálogo en el seno de la sociedad española, con el objetivo que el pronunciamiento que resulte sea la expresión mayoritaria de la voluntad popular, que será el garante fundamental del derecho a decidir.

Transparencia: Se facilitarán todos los instrumentos necesarios para que el conjunto de la población y la sociedad civil española tenga toda la información y el conocimiento concreto para el ejercicio del derecho a decidir y se promueva su participación en el proceso.

Diálogo: Se dialogará y se negociará con el Estado Catalán, las instituciones europeas y el conjunto de la comunidad internacional.

Cohesión social: Se garantizará la cohesión social y territorial del país y la voluntad expresada en múltiples ocasiones para la sociedad española de mantener España como un solo pueblo.

Europeismo: Se defenderán y promoverán los principios fundacionales de la Unión Europea, particularmente los derechos fundamentales de los ciudadanos, la democracia, el compromiso con el estado del bienestar, la solidaridad entre los diferentes pueblos de Europa y la apuesta por el progreso económico, social y cultural.

Legalidad: Se utilizarán todos los marcos legales existentes para hacer efectivo el refuerzo democrático y el ejercicio del derecho a decidir.

Papel principal del Congreso: El Congreso como institución que representa al pueblo español, tiene un papel principal en este proceso i por tanto se habrán de acordar y concretar los mecanismos y las dinámicas de trabajo que garanticen este principio.

Participación: El Congreso de los diputados español y el Gobierno tienen que hacer partícipes activos de todo este proceso el mundo local, y el máximo de fuerzas políticas, agentes económicos y sociales, y entidades culturales y cívicas de nuestro país, y concretar los mecanismos que garanticen este principio.

El Congreso de los diputados anima al conjunto de ciudadanos y ciudadanas a ser activos y protagonistas de este proceso democrático de ejercicio del derecho a decidir del pueblo español.

Després de llegir el text es té la sensació d’estar llegint cap text antidemocràtic? Si aquesta declaració que utilitza els mots Espanya o espanyol és democràtica, per què no ho hauria de ser emprant les paraules Catalunya o català? Només es tracta d’anar-se acostumant, i quan la costum ja és costum esdevé una cosa normal. Quan arribe eixe moment, la versió original d’aquesta declaració semblarà fins i tot lògica.

Tinc poc a reflexionar. Demà serà un dia especial. Com a valencià que sóc, no mai he votat a Catalunya, però després de viure quasi 4 anys ací i haver començat a fer arrels, aquestes seran les primeres eleccions que podré votar al Parlament català. Tinc la mateixa il·lusió que quan vaig votar per primera vegada a Xàtiva. Ara, si de cas, s’afegeix també el fet que aquestes són les eleccions més importants de Catalunya des de la restauració de l’autogovern català el 1980.
Si no visquera a Catalunya, i estiguera a Xàtiva, estaria molt interessat en veure què passarà demà i tindria enveja dels catalans que sí poden votar. Enveja perquè també voldria participar i col·laborar en el procés cap a la independència de Catalunya. Tindria la sensació que en aquestes eleccions es juga el futur dels catalans del Principat però també el futur dels patriotes valencians, balears i rossellonesos que tenim com a referència un terrritori que va des del Canigó fins més enllà del Palmeral d’Elx.
I per circumstàncies de la vida, podré votar i ajudar a donar el segon pas cap a la llibertat del poble català.
Els qui no hem viscut la transició és la primera oportunitat de viure la història en majúscules, i no em pense perdre cap detall.

Els arbres no deixen vore el bosc

A només 2 dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, hui m’he trobat un vídeo interessant. Tracta de la relació del Barça amb el catalanisme. Més que un club

És curiós que el reportatge estiga fet per un diari del Regne Unit. Curiós seria (i és) impossible veure un vídeo així en una televisió o diari espanyol. I això m’ha portat a pensar una altra cosa.

Fora d’Espanya, la causa catalana en els mitjans de comunicació es veu d’una manera amable, amb interès i en certes ocasions, amb comprensió. Possiblement les actuacions del govern de Rajoy reforcen aquesta visió. De fet, ahir el Financial Times feia pública una enquesta on De Guindos apareixia com el ministre d’economia pitjor valorat de tota la zona euro.

I no sé fins a quin punt, a Europa veuen els discursos i declaracions que els polítics, empresaris, església, periodistes… fan respecte Catalunya des del passat 11 de Setembre. No acabe d’imaginar-me amb quin ulls poden veure a tot un ministre com Montoro, contestant amb un estil xulesc les declaracions de Mas, obligant-lo a fer públic els seus, presumptes, comptes a Suïssa. Fa pena, però no de tristesa sinó de vergonya. Em pregunte com la classe dirigent espanyola ha sigut capaç de construir un Estat nació amb aquest nivell d’ignorància tan manifesta. Deu haver evolucionat a pitjor sinó no ho entenc.

Pense que si els catalans volen separar-se d’Espanya, i ho aconsegueixen, crec que al dia següent tindran la mateixa situació que el dia abans, o potser pitjor i tot, sobretot a nivell econòmic, però tot i això hauran guanyat molt més. Tindran la sensació que s’hauran tret del damunt una llosa que tenien damunt. La sensació d’anar contracorrent haurà desaparegut. Els arbres se’ls hauran tret de davant i començaran a contemplar la perspectiva que es té de tot el bosc.

Les eleccions al Parlament vistes des de Vidreres

Hem passat l’equador de la campanya electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya, que es celebraran el proper 25 de novembre. Les campanyes electorals són diferents si es viuen des d’una ciutat o des d’un poble.

Acostumat com estava a unes campanyes on cada dia per la ràdio local senties les proclames dels candidats, en un poble la presència dels partits es fa a través de cartells, de la propaganda que envien a casa i d’algun que altre acte polític que fan en alguna sala municipal.

Si no hi haguès televisió i només saberem els partits que es concorren a les eleccions per la seua presència a Vidreres, el panorama seria el següent:

  • A les eleccions es presentarien CiU, Esquerra, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Iniciativa i el PSC. I per la quantitat de cartells, possiblement els socialistes són o els qui tenen menys interès o menys poca gent mobilitzada perquè només he vist un cartell amb el seu eslògan de camí a l’institut. El vaig vore el divendres de matí i dissabte de vesprà només quedaven els fils amb què l’havien penjat.
  • En l’altre costat, Esquerra és qui més banderoles té penjades pel poble. I este cap de setmana que s’està celebrant la Festa Petita, dedicada als salsafins, Esquerra era l’únic partit que tenia paradeta.
  • La CUP no s’ha presentat mai a les eleccions al Parlament, ni tampoc a les municipals de Vidreres, però en canvi tenen penjats algunes banderoles. Té molt de mèrit venint d’un partit que s’autogestiona i no demana crèdits per fer la campanya, senyal que disposa de suficient gent al poble per fer-se present.
  • El PP i Ciudadanos no estan presents, no he vist cap anunci. En el cas de Ciudadanos no és extrany perquè a la zona de Girona no tenen presència i possiblement no deuen tenir militants al poble. El PP en canvi si té un regidor però no hi cartells ni en Vidreres ni en els pobles del voltant. Només es deixen veure quan vas a Girona.
  • Solidaritat Catalana que té un diputat per Girona, té alguns cartells de propaganda per la carretera en direcció Sils, a les afores del poble.
  • CiU té poques banderoles però en l’entrada a Vidreres venint de Lloret, tenen un panell gran on s’anuncia el partit, sembla que dóna la benvinguda a Vidreres.

Vist això, em puc arriscar a dir que els 17 diputats que s’han de repartir, quedaran així: una gran majoria per a CiU (9 o 10), Esquerra augmentarà la seua presència (3 o 4), el PSC arribarà al seu mínim històric (1 o 2), Iniciativa pot mantenir el seu diputat, el PP quedar-se amb el que té, Solidaritat perdre’l i potser entrar la CUP

Etica i política

En els temps que corren actualment, de poca estabilitat laboral, de suïcidis per no poder pagar hipoteques mentre els bancs són salvats pel senyor de los “hilillos” i companyia, d’un sistema polític fals, basat en una cúpula ocupada pels qui tenen la llengua més desgastada de tant de llepar a qui toca quan toca, reconforta trobar veus que diuen que les coses poden ser d’una altra manera.

L’altre dia vaig veure l’entrevista a Teresa Forcades a Singulars, i em va tranquil·litzar veure que hi haja gent que parla amb un vocabulari diferent al de les persones, que diu les coses pel seu nom, que ho diu d’una manera segura, sense alçar la veu en cap moment.

No sé si les eleccions del mes que ve serviran per canviar la manera de fer política, però com a mínim si que podré dir amb el meu vot que no sóc com ells, que no vull ni m’agraden gent com Rajoy, Montoro, Aznar, Camacho “l’espantadora”o Rubalcaba “el poltrones”. Per això vull la independència, per poder anar pel món amb la felicitat de dir que esta tropa d’analfabets i mentiders no són del nostre país. Aleshores ens pendran més seriosament arreu.

 

La independència i Duran i Lleida

Hui pel matí, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), una espècis de CIS a la catalana, ha fet públic els seus resultats. Per primera vegada aquest organisme preguntava sobre la independència o dependència de Catalunya.

Els resultats han sigut els següents: 42% votaria sí, un 28% no, i un 23% s’abstindria. També es preguntaven altres qüestions, sobre a qui es votaria en cas que es feren eleccions al parlament de Catalunya i a les Corts. En ambdós casos es podia observar un manteniment de CiU, un augment del PP, un lleuger repunt de PSC i ICV, i una baixada de ERC. A primera vista, semblarien contradictòries aquestes estimacions amb el resultat d’un referèndum d’autodeterminació.

De tota manera, ha sigut la qüestió de la independència la que ha aixecat les primeres reaccions dels polítics. I en aquest punt, val la pena atendre al comentari de Duran i Lleida, portaveu de CiU al Congrés dels diputats. En el següent enllaç de la notícia també hi ha el comentari del diputat demòcrata.

http://www.3cat24.cat/video/3599931/El-43-dels-catalans-votarien-a-favor-de-la-independencia

Duran i Lleida, sempre s’ha manifestat contrari a la independència, i en aquest sentit, avui no ha sigut diferent. El que em sorprèn és la seua argumentació, d’un home tan preparat i intel·ligent com ell m’esperava una mica més d’elaboració. Duran i Lleida en aquesta qüestió és massa simplista.

Ha dit que “la independència crea divisió”. És cert que en aquest tema, hi ha una meitat que es manifesta a favor, una quarta part en contra i una altra quarta part que no ho sap o s’absté, i que, sent maliciosos, podríem pensar que votarien que no. Però això no vol dir que la independència crea divisió.

És com l’ampolla que es veu mig plena o mig buida. És a dir, la independència crea divisió en la mateixa mesura que en crea la dependència, no? Seguint l’argumentari Duran es podria dir que “la dependència crea divisió en la societat catalana”. Són les dues cares de la mateixa moneda.

El senyor Duran ho pot dir com vulga, però ha de tenir en compte una cosa, a diferència de fa uns anys, ara per ara, l’espai central de la política catalana està ocupat per l’independentisme, i ell no ho és. Ell ara representa un sector minoritari de l’espai polític català, el del catalanisme pactista que s’entesta en entendre’s amb Espanya.

Potser és que el senyor Duran passa massa temps a Madrid.