Està prohibit prohibir

Felipe González hui ha dit la seua sobre la situació política de Catalunya respecte Espanya. Ha sigut molt taxatiu. Ha dit que la independència de Catalunya és impossible. I, ja està? No ben bé, ha continuat diguent que la lluita per un impossible pot acabar provocant una fractura social que pot tardar uns 30 o 40 anys en tancar-se. I sí, sembla que ahí ja ha descansat. No està gens malament.

Com que el senyor González no té formació d’historiador, no li ho tindrem en compte. Perquè a nivell històric és mentida el que ha dit, una tonteria que no aguanta el mínim anàlisi històric. Era impossible que caiguès l’Imperi Romà? I l’Antic Règim? Els seus contemporanis haguessin posat la mà al foc mentres afirmaven que de cap de les maneres, que era impossible que aquells imperis i models de societat acabarien…com tots els altres, desapareixent. I després vindrien altres reis, altres imperis, revolucions, algunes liberals i nacionals, altres comunistes, i es trencarien els imperis, i apareixerien nous estats…i així fins el diu de hui. No hi ha cap raó per pensar que els límits territorials ja no es tocaran mai més, és a dir, que el mapa d’Europa ja ha quedat definitivament establert, i ja no es pot tocar. Aquest és el bo, el definitiu. 

Per altra banda, si que em sorprén que el senyor González, sent un socialista rellevant, diga aquestes coses. Ell, que representa un partit que diu representar el progrés i la modernitat, diu que un procés històric, impulsat per un nodrida part de la societat civil de Catalunya, és impossible que arribe a bon port. Este home entèn el què ha dit? Ha dit que la voluntat de més d’1 milió de persones no només no es pot realitzar, sinó que no es pot ni expressar en les urnes per saber si és o no majoritari. A mi em perdonaran els gurús del socialisme i l’esquerra però aquesta manera de pensar és retrògada (ha quedat clar abans). En el meu poble li diguen simplement, carcamal.

González està vell, el seu pensament és conservador. Em pregunte què va pensar González dels fets del Maig del 68 en aquell moment, quan encara era jove. Ho va veure de manera empàtica? O es va mantenir al marge d’aquell moviment social que damanava l’impossible?

Anuncis