Els arbres no deixen vore el bosc

A només 2 dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, hui m’he trobat un vídeo interessant. Tracta de la relació del Barça amb el catalanisme. Més que un club

És curiós que el reportatge estiga fet per un diari del Regne Unit. Curiós seria (i és) impossible veure un vídeo així en una televisió o diari espanyol. I això m’ha portat a pensar una altra cosa.

Fora d’Espanya, la causa catalana en els mitjans de comunicació es veu d’una manera amable, amb interès i en certes ocasions, amb comprensió. Possiblement les actuacions del govern de Rajoy reforcen aquesta visió. De fet, ahir el Financial Times feia pública una enquesta on De Guindos apareixia com el ministre d’economia pitjor valorat de tota la zona euro.

I no sé fins a quin punt, a Europa veuen els discursos i declaracions que els polítics, empresaris, església, periodistes… fan respecte Catalunya des del passat 11 de Setembre. No acabe d’imaginar-me amb quin ulls poden veure a tot un ministre com Montoro, contestant amb un estil xulesc les declaracions de Mas, obligant-lo a fer públic els seus, presumptes, comptes a Suïssa. Fa pena, però no de tristesa sinó de vergonya. Em pregunte com la classe dirigent espanyola ha sigut capaç de construir un Estat nació amb aquest nivell d’ignorància tan manifesta. Deu haver evolucionat a pitjor sinó no ho entenc.

Pense que si els catalans volen separar-se d’Espanya, i ho aconsegueixen, crec que al dia següent tindran la mateixa situació que el dia abans, o potser pitjor i tot, sobretot a nivell econòmic, però tot i això hauran guanyat molt més. Tindran la sensació que s’hauran tret del damunt una llosa que tenien damunt. La sensació d’anar contracorrent haurà desaparegut. Els arbres se’ls hauran tret de davant i començaran a contemplar la perspectiva que es té de tot el bosc.

Anuncis

Les eleccions al Parlament vistes des de Vidreres

Hem passat l’equador de la campanya electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya, que es celebraran el proper 25 de novembre. Les campanyes electorals són diferents si es viuen des d’una ciutat o des d’un poble.

Acostumat com estava a unes campanyes on cada dia per la ràdio local senties les proclames dels candidats, en un poble la presència dels partits es fa a través de cartells, de la propaganda que envien a casa i d’algun que altre acte polític que fan en alguna sala municipal.

Si no hi haguès televisió i només saberem els partits que es concorren a les eleccions per la seua presència a Vidreres, el panorama seria el següent:

  • A les eleccions es presentarien CiU, Esquerra, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Iniciativa i el PSC. I per la quantitat de cartells, possiblement els socialistes són o els qui tenen menys interès o menys poca gent mobilitzada perquè només he vist un cartell amb el seu eslògan de camí a l’institut. El vaig vore el divendres de matí i dissabte de vesprà només quedaven els fils amb què l’havien penjat.
  • En l’altre costat, Esquerra és qui més banderoles té penjades pel poble. I este cap de setmana que s’està celebrant la Festa Petita, dedicada als salsafins, Esquerra era l’únic partit que tenia paradeta.
  • La CUP no s’ha presentat mai a les eleccions al Parlament, ni tampoc a les municipals de Vidreres, però en canvi tenen penjats algunes banderoles. Té molt de mèrit venint d’un partit que s’autogestiona i no demana crèdits per fer la campanya, senyal que disposa de suficient gent al poble per fer-se present.
  • El PP i Ciudadanos no estan presents, no he vist cap anunci. En el cas de Ciudadanos no és extrany perquè a la zona de Girona no tenen presència i possiblement no deuen tenir militants al poble. El PP en canvi si té un regidor però no hi cartells ni en Vidreres ni en els pobles del voltant. Només es deixen veure quan vas a Girona.
  • Solidaritat Catalana que té un diputat per Girona, té alguns cartells de propaganda per la carretera en direcció Sils, a les afores del poble.
  • CiU té poques banderoles però en l’entrada a Vidreres venint de Lloret, tenen un panell gran on s’anuncia el partit, sembla que dóna la benvinguda a Vidreres.

Vist això, em puc arriscar a dir que els 17 diputats que s’han de repartir, quedaran així: una gran majoria per a CiU (9 o 10), Esquerra augmentarà la seua presència (3 o 4), el PSC arribarà al seu mínim històric (1 o 2), Iniciativa pot mantenir el seu diputat, el PP quedar-se amb el que té, Solidaritat perdre’l i potser entrar la CUP

Etica i política

En els temps que corren actualment, de poca estabilitat laboral, de suïcidis per no poder pagar hipoteques mentre els bancs són salvats pel senyor de los “hilillos” i companyia, d’un sistema polític fals, basat en una cúpula ocupada pels qui tenen la llengua més desgastada de tant de llepar a qui toca quan toca, reconforta trobar veus que diuen que les coses poden ser d’una altra manera.

L’altre dia vaig veure l’entrevista a Teresa Forcades a Singulars, i em va tranquil·litzar veure que hi haja gent que parla amb un vocabulari diferent al de les persones, que diu les coses pel seu nom, que ho diu d’una manera segura, sense alçar la veu en cap moment.

No sé si les eleccions del mes que ve serviran per canviar la manera de fer política, però com a mínim si que podré dir amb el meu vot que no sóc com ells, que no vull ni m’agraden gent com Rajoy, Montoro, Aznar, Camacho “l’espantadora”o Rubalcaba “el poltrones”. Per això vull la independència, per poder anar pel món amb la felicitat de dir que esta tropa d’analfabets i mentiders no són del nostre país. Aleshores ens pendran més seriosament arreu.

 

Al Tall i la Pelitrúmpeli em recorden als dies en què anàvem tota la família al Mareny de Barraquetes a passar el matí a la platja. En la meua memòria són les primeres cançons que vaig a aprendre en valencià.

La colla de la Pelitrúmpeli són els primers, durant un temps els únics. Més tard arribarien altres a fer companyia, primer Raimon, després Obrint Pas, Feliu Ventura i més tard encara Pau Alabajos. Tots ells s’han fet un espai, i el conjunt sonarà més o menys, però em donen unes coordenades per a siutar-me en aquest món.

Gràcies.

Som de la Pelitrúmpeli

Presència

Esta setmana entrant al Congrés dels diputats es realitzarà el debat d’investidura del nou president del govern espanyol. Com que la majoria absoluta de diputats són del PP es preveuen unes sessions amb pocs alicients perquè Mariano Rajoy sortirà si o també president electe (i que Déu ens pille confessats).

De tota manera, hi ha una cosa que es produirà en el debat d’investidura i que no ha passat mai abans. La presència per primer cop d’un diputat nacionalista valencià, que prendrà la paraula, i sense intermediaris (llegir PP-PSOE) parlarà sobre un país que fins al moment no deixava de ser “una regió que avanza en marcha triunfal”. Doncs bé, aquest discurs únic sobre els valencians s’ha acabat, aquest discurs compartit i promogut pels socialistes i peperos els representarà a ells. I encara que aquest continue sent el discurs majoritari, ja no serà l’únic. Quan Baldoví parle durant uns minuts en la tribuna d’oradors, donarà a conèixer un nova realitat de València, traçarà un discurs que molestarà  moltíssim als socialistes i als conservadors. A nivell general, el País Valencià es presentarà davant d’Espanya, a la mateixa alçada que Galícia o Canàries (Catalunya i sobretot Euskadi estan a un altre nivell), i això no havia passat fins ara. Però sobretot, a nivell estrictament valencià, algunes de les senyories del PP i PSOE valencianes es remouran en el seu escó. Es remouran…i hauran d’aguantar-se, i sentir un discurs que no té res a veure amb el seu relat. I per sobre això, començaran a entendre el significat del que realment vol dir ser un sucursalista, polític i nacional.

Reflexió

Sé que la celebració de les eleccions de demà t’alleugerà poc, de fet la teua confiança en els polítics està sota mínims. Te’n vas anar fora del teu país per feina i treballares, i passats uns anys, ara que ja tens més experiència i eres més gran, no tens feina, no et sens útil. Passes els dies estudiant, continues estudiant com fa 5, 10, 15 anys, i intentes millorar el teu anglès anant a l’Escola Oficial d’Idiomes. Per quantes EOI deus haver passat ja?

Des que vas començar la EGB, tu vas complir el que et deien, el que t’havien dit que calia fer per ser una persona de profit en el futur. “Estudia, estudia, i així el dia de demà tindràs una bona feina” deien. I aquest acord fictici entre ciutadà i Estat, s’ha complert a mitges, tu has complert la teua part, t’has format, primer l’EGB, després l’institut, la Universitat, fins i tot, el Doctorat. Tot ho has fet amb moltes ajudes dels teus, dels pares, i amb poques de l’Estat. I quan arriba el moment que l’Estat complisca la seua part, aquest desapareix, es dilueix, i només la casualitat (i la llicenciatura) et permeten treballar primer en un arxiu i després de mestre durant uns anys.

Després de portar 7 anys sense tenir una feina estable, tot temporal, mitges jornades, terços de jornada!! i poques jornades completes, no és estrany que tinguis poca confiança en la gent que dirigeix l’Estat, que distribueix els impostos. Demà només es tracta de decidir que gestiona – malament – els diners, els teus i els de moltra altra gent.

Teòricament gestionen els interessos de la societat, i penses, t’han malament estem, com per a què tots els llicenciats que coneixes hagen de treballar o en supermercats o fent classes particulars? Possiblement els interessos generals queden subordinats a uns altres d’interessos, els seus, els del seu grup, els de les seues famílies, els de les seues sigles.

Demà, només desitges, que aquesta sensació que tens tu, que saps que és compartida pels teus amics i penses que també és sentida per moltra altra gent que com tu, s’ha preparat durant anys per a poder viure en dignitat el seu temps, i només troba incerteses, tinga una traducció en les eleccions.

Només tens un desig, que la majoria siguen els teus, els de gent que té dignitat i que no s’amaga darrere d’unes sigles per a dir banalitats. No et poden demanar que  “pelees” quan és el que portes fent tota la teua vida, i no et poden dir que et sumes a un “canvi” que és el de la mateixa política de la mateixa gent que ha gestionat tan malament els recursos econòmics i humans. De gent que no resol, que no vol resoldre els problemes, que no afronten els problemes, que deixen que passen, que no transmeten confiança (només s’ha de veure com va d’enbalada la prima de risc), que no contesten les preguntes que estan obligats a respondre.

Amb tu que no conten. I penses quin sentit té un dia de reflexió? Només reflexionem 24 hores durant 4 anys?

 

 

 

Temps de pau

Hui és 21 d’Octubre, i com ja sabem tots, ahir ETA va donar per finalitzada la seua activitat armada. Les reaccions dels partits polítics, de víctimes, de governs… de les xarxes socials, només fan que recordar aquesta bona notícia.

No he pogut evitar, imaginar-me quantes vegades molta gent s’hauria imaginat com seria aquest dia, el dia després que ETA digués prou, com es sentiria? M’he enrecordat del documental La Pelota Vasca, de Julio Médem, on l’ecriptor Bernardo Atxaga expressava molt gràficament com es sentiria el dia que passes el que va passar ahir, 20 d’octubre de 2011.

Va per tots aquells que han lluitat per a què algun dia es feu efectiu el comunicat d’ETA d’ahir.