Purga de Sofi Oksanen

Una de les lectures que he fet durant l’estiu ha sigut la del llibre de Sofi Oksanen, Purga. Les protagonistes són dues dones de diferents generacions, una podria ser àvia de l’altra. Les dues són de llocs diferents, una ve de Rússia, l’altra és a Estònia; una ha estat a Occident i l’altra no ha eixit mai d’Estònia, són de dos móns diferents. Amb prou feines s’entenen entre elles.

Aquestes dones es troben el 1992, al jardí de casa d’una d’elles. Així comença la història. S’explica la vida d’una i de l’altra, i es van traçant unes similituds en les respectives experiències vitals. Necessàriament, el llibre remet a la història del segle XX a Estònia. La lectura de Purga s’emmarca en les circumstàncies polítiques, militars i vitals de la gent d’un xicotet poble d’Estònia des dels anys de la República d’Estònia als anys 30 fins a la desintegració de la URSS, passant per la II Guerra Mundial.

Aquests conjunt de vicissituds són les que explica en l’entrevista d’ací baix la pròpia autora, Sofi Oksanen. La història d’un país petit, situat al bell mig de dos móns, de dues maneres d’entendre la vida.

Per acabar, transcriuré un dels paràgrafs que més em va agradar:

“L’endemà, a l’escola, la Talvi es mofaria dels nens que celebraven el Nadal a casa seva, segur. Al vespre de l’endemà, la Talvi explicaria al seu pare com li havia llançat una bola de neu a un dels fills dels Priks mentre li preguntava a l’altre el que potser el pare en aquell mateix moment li demanaria que preguntés als fills de famílies com aquelles: «Jesús ja s’ha deixat veure? La mare ja va calenta?». I el pare l’elogiaria, la Talvi gallejaria ufanosa i posaria mala cara a l’Aliide perquè entendria que als elogis de l’Aliide hi mancava alguna cosa, com sempre. Sempre els faltaria sinceritat. La seva filla creixeria amb els elogis dels Martin, amb les històries que explicava el Martin que no tenien res d’estonià. La seva filla creixeria amb històries que no tenien res de real. L’Aliide mai no podria explicar a la Talvi històries de la seva pròpia família, aquelles que l’Aliide havia sentit de la seva mare, aquelles amb les quals s’havia adormit la nit de Nadal quan era petita. No podria explicar cap de les històries amb què s’havien criat ella i la seva mare, la seva àvia, la seva besàvia. No es molestaria a explicar la seva pròpia història, però sí totes les altres, totes amb les quals ella havia crescut. En quina mena de persona es convertiria una nena que no tingués històries compartides amb la seva mare, ni coses compartides, ni acudits? Com es podria ser mare si no es tenia ningú a qui demanar consells, com podia sortir d’una situació com aquella?

El Martin estava orgullós de la Talvi. Segons el Martin, la nena era magnífica. Va ser especialment magnífica quan va comunicar que de gran volia un fill de Lenin. I al Martin no li importava que la Talvi no diferenciés una gota de la rosada d’un plantatge, ni una amanita d’un bolet de cabra, tot i que segons l’Aliide això no era possible, no amb els gens d’ella i l’Ingel”.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s